Ara, quan corren aires insidiosos
que omplint-te van, Valéncia, de malícia,
quan clamen en desert les veus del poble,
que es perden dins d’un pou que mortifica,
quan solquen els senders perfums ficticis,
prenyats d’enganys i fraus, frut de la ira,
volguera alçar el crit que valor done
al poble valencià que ho necessita.
Ara, quan els pilars que te governen
com nous Judes provoquen ta fatiga,
venent-se per la bossa que els ofrena
el més vil interés ple de falsia,
volguera que el meu cant a l’esperança
sement de llacor fora, i després fruita
que arramble en l’amargor que despellorfa
la teua Història noble i ben parida.
Que ya n’hi ha prou de vàndals sense escrúpuls
que engulen al seu pas la mel magnífica
dels símbols que t’allunten d’atres pobles
que volen fer-te seua a colps d’intriga.
No valen demagògies que se perden
en l’aire desvanit de ciència mística,
ni històriques raons que res demostren,
a no ser que una gran raó política.
Perque eres tu, Valéncia, com te feren,
i aixina seguiràs, fidel i digna,
cap a eixos fills que que en tot son cor t’adoren,
i sempre en tu somien, terra aurífica.
Perque eres com el bàlsem que atesora
el màgic esplendor d’essència mítica
que enlaira la grandea d’una mare
que aboca cap al fill amor sens mida.
És per això que hui que corren aires
que el mal t’estan duent, mon cor voldria
llançar als quatre vents el crit de força
que alcance la millor que et desija
el teu poble dolent que se rebela
quan sent l’impuls agrenc que el mortifica,
i pregue al Creador me done forces
per a poder llançar com dec la crida.
¡Desperta, valencià, que el fòc que crema
es troba aniquilant nostra valia!
¡Desperta, que no creguen que este poble
s’adorm en el caliu de l’ignomínia!
Valéncia està patint la greu presència
d’un virus que l’aliena i debilita.
¡Desperta, valencià, perque és ya l’hora
que nostra amada terra et necessita.
I I
Cal estar llunt de tu per a enfortir-se
del reconstituent de l’espoleta
que fa esclafir al vent l’amor patriòtic,
baix forma de metralla de tristea.
Cal estar llunt de tu, Valéncia amada,
per a poder fruir la maravella
del desijar tornar a ser de tu
la part inseparable que volguera.
I ara que llunt estic, feliç sospese
la densitat real que es manifesta
en eixe ver amor d’un fill que anhela
besar-te novament, dolça terreta.
I en este instant precís, quan llunt me trobe,
contemple en estupor la gran vilea
que estan causant en tu, Valéncia rica,
les brutes mans d’uns fills sense noblea.
És per això que vullc llançar mon crit
per a que esclate el poble a tota pressa,
i enlaire ta figura de la glòria
que mans hostils te furten sense treua.
És per això que anhele ser la pólvora
que l’estopí de sanc la mecha encenga,
perque eixa sanc rebullga com és llògic
en tot el fill amant que el teu be espera.
Volguera ser la veu que en força alcance
els esperits dormits que hui en Valéncia
aguarden el demà, mancats d’impulsos,
i alvancen al compàs de qui els maneja.
Volguera ser el tro que els despertara,
i al crit de força meu me responguera
el sort de cor que dorm en desventura,
sens fer cas del perill que nos inquieta.
¡Desperta! ¡Ix del lletarc, que nos fas falta!
¡Respon al crit de força a tota pressa!
¡Alvança un pas només, tan sol u a soles!,
que ya serà alvançar per bona senda.
¡Desperta! ¡Obri ya els ulls, que et necessiten
l’Història i tradicions que té Valéncia!
Per tots els fills sagrats que història feren,
a colps de fins sa vida fer entrega.
Per tots els valencians que allà en la Glòria
aguarden expectants la teua espenta,
¡desperta, valencià!, que li fas falta
al poble que et parí, ¡que es diu Valéncia!
RAFAEL MELIÀ CASTELLÓ
Vicesecretari de Cultura.