Des de menut, quan mon pare em portava a vore alguna d’elles, m’han enchisat les mascletaes. I, des d’aquells hui lluntans moments, sempre he vibrat quan el terremot final em feya sentir-lo ben dins de les venes.
Vullc dir en açò que, des de que les autoritats corresponents obligaren que en Valéncia es coloquen unes tanques “protectores” pel perill que comporta una mascletà, m’hagen fet desistir de participar com a espectador en elles, perque, per a vore-les a una distància bestial, preferixc contemplar les que es fan en el meu barri en falles, que, al menys, no m’envien obligatòriament ad allà a on brama la tonyina, i puc fruir de lo que realment m’emociona, com ya he dit que és el terremot final.
Puix be, estem en sanfermins, i un any més comprove que en Pamplona segurament no existix tant de perill com en Valéncia (encara que hi ha ferits i alguna vegada morts), puix no prohibixen l’assistència al “encierro” de tot aquell que vullga, a pesar de l’immens perill que corre.
I yo em pregunte si és que són més guapos que nosatres. ¿Per qué ad ells, no, i a nosatres, sí? Tant de perill tenen els que corren davant dels bous, que els que nos atrevim, perque nos enchisa, a posar-nos en la primera fila de la mascletà. Tant uns i atres nos atrevim sabent a lo que anem. Qui no vullga pols, que no vaja a l’era. I si te toca, puix ya saps… ¡T’ha tocat!
Per tot açò pense i opine que tot és segons el color del cristal en el que es mira, i als valencians, com sempre, nos miren en uns cristals molt foscs, massa diria yo, com sempre.
