SEGUIM IGUAL… I LO QUE TE RONDARÉ, MORENA…

Quan l’any 2000 acabava de vore la llum, quan eixe temible “efecte” que tant havíem sentit comentar als mijos de comunicació, i que més tart, segons ha quedat clarament demostrat, no ha aparegut pràcticament per a res, me veig en la necessitat d’escriure est artícul, en l’esperança de que al menys, sí que el pugam constatar i sentir en nostra pell els autors valencians de teatre, i que esperem que resulte del tot distint a l’experimentat durant les ultimes décades passades.
Pense que tots els que formem actualment el gremi d’autors, pero principalment els que, com yo, estem inclosos dins d’un marginal marc, per la senzilla raó de que per a escriure en la nostra llengua, és dir, en valencià, tenim l’orgull de gastar les normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, pense que, repetixc, tots els que formem eixe grup – prou numerós per cert -, volguérem que per fi l’efecte 2000 arribara a les nostres vides, i que produïra el milacre de poder estrenar en algun dels teatres que, baix l’ostentós títul de Teatres de la Generalitat, per ara només servix per a atres autors valencians, que no escriuen en la mateixa normativa que gastem nosatres, i que no cal nomenar de quina es tracta, puix es troba en la ment de tots els llectors.
Fins ara, desgraciadament, per a estrenar en alguna de les sales a l’efecte, (i no el 2000 precisament) era condició imprescindible, per lo vist, pertànyer a l’atra classe d’autors referida, important ben poc el fet de que entre el grup en el que em conte, poguera existir o no calitat lliterària en les obres, que la hi ha, sense dubte de cap de classe. Ha vingut sent suficient l’idioma empleat, per a decidir a les ments regidores en l’hora de dictar sentencia afirmativa o negativament.
De tal modo açò ha vingut ocorrent i encara ocorre actualment, que particularment em fan sentir com una espècie de síndrome de burrera intelectual, que encara que sé que no es aixina, pense que per al valencià en general, que desconeix estes circumstàncies, els noms de Ruiz Negre, dels ya desapareguts Pepe Bea i Pepe Llopis, d’Ana Millás, etc. etc., i de tots els que componem la Taula Valenciana d’Autors Teatrals, li puga paréixer com tal, ya que com cap de nom dels que la formem sol figurar mai en els cartells dels teatres valencians, la causa serà perque no val res allò que tenen escrit. ¡I no hi ha tal, amic llector que desconeixes el tema! La causa està en l’efecte, no el 2000, sino el de la llengua utilisada.
Per això, quan ya estem a mitat del 2017, llance un prec: A vore si per fi nos du eixe efecte desijat, i podem estrenar de quan en quan en alguna sala de les que regenta la Generalitat, perque, i d’açò sí que estic segur, les nostres mares han segut i son tan santes com les dels que sí que veuen la llum de l’estrena. Al menys, mentres no es demostre lo contrari… O siga, que tant en uns (els que estigueren al front abans), com en els que ho estan ara… contem manco que un zero a l’esquerra.
O siga, que ací val perfectament el títul en que encapçale este comentari. Viure per a vore.

Secretari de Cultura
Rafael Melià i Castelló