¿DE VERES ESPERÀVEU LO QUE HUI NOS PASSA, JAUME I?
(Carta oberta al nostre Conquistador)
Pense que quan vàreu entrar en la ciutat de Valéncia, ben llunt de la vostra ment teníeu el fet de que casi huit segles més tart, anava a convertir-se en un motiu d’indignació per al poble que actualment es considera valencià, en el que em trobe i defenc, i l’atre, que lo únic que té de valencià és que als seus components els pariren en este beneïda terra, per a vergonya dels que amem, defenem i volem seguir sent la continuació d’aquell benvolgut territori que vàreu convertir en Regne.
Estic segur de que mai podríeu haver imaginat lo que hui en dia nos passa. Vàreu crear un Regne, sí, pero d’aquell Regne hui no queda més que les dades històriques que ho corroboren, per mal que els sàpia a molts que han segut adoctrinats, atrets i sodomisats cultural i històricament per eixa part del mapa espanyol (perque espanyols són, vullguen o no) que es troba en el nordest, als que han fet vore (que no veure) i sí beure en les ensenyances teledirigides per els que ansien una hipotètica formació a la que des de temps immemorial venen denominant com «països catalans».
Els valencians de cor, els valencianistes, els que som nomenats baix d’una intenció intencionadament ofensiva, com «blavers», hem estudiat a l’igual que ells, l’història de la nostra amada Valéncia. I en fer-ho, al contrari que ells han fet, hem pres els camins que la llògica històrica nos mostren i demostren com autèntics, i en eixos camins no deixem de comprovar, a lo llarc i a lo ample de les seues ensenyances, que quan el rei entrà en Valéncia, esta ya existia com a poble. i…¡lo més increible per ad ells…! ¡No estaven muts! ¡Parlaven, sí, parlaven, i no per senyes precisament. ¿I qué era Catalunya en aquells moments? Que ho miren conforme cal, sí, perque els fa falta.
Yo estic convençut, Majestat, que Vos creguéreu en aquells moments que estàveu fent una gran obra. I ho creíeu en raó, perque aixina fon. Pero lo que no podíeu imaginar era que, segles més tart, el rebordonit pensar de moltes ments i ànimes contràries a les vostres pretensions, hagueren de donar el frut dels aspres arbres de nefast producte, sembrats en terres estèrils de valencianisme, baix l’aliment patètic d’abonament de fem podrit, que actualment inunda el nostre amat Regne, i que lluita incessantment per a que aquell tros de terra que mai no va ser res, puga impondre el seu poder de cara a un pervindre en el que tot siga de color de rosa per ad ells.
Majestat… En tots els respectes vos envie esta carta oberta, puix sé que cada dia nou d’octubre, els carrers i places de la nostra ciutat es veuen replets de gents i banderes ben distintes. Feu el favor de no ofendre-vos davant de lo que voreu, no oblideu mai que els que estem en Vos, els que seguim les vostres intencions quan nos creàreu com a Regne, sempre estarem al vostre costat, i per supost, la vostra decisió al formar una unida família en les terres d’Alacant, Castelló i Valéncia, seguirà per sempre viva en el nostre cor.
Tots baix dels plecs de la nostra Senyera, aquella que es formà de la vostra amada bandera de la Corona d’Aragó, perque dels aragonesos és, vullguen o no vullguen alguns que Vos i yo sabem quí són.
Per últim, be sabeu que vos parla el meu cor, eixe cor de tots els valencians, que glatixen per allò que sempre han volgut i adorat: a la seua terra.
Als vostres peus, Majestat… Sempre als vostres peus….
Rafael Melià Castelló
Secretari de Cultura
