ELS POETES FESTIUS I LES FALLES
Quan Bernat i Baldoví creà el primer llibret de falla, en la placeta de l’Almudí, allà per l’any 1855, no podia imaginar lo que, al pas dels anys, aquell fet representaria dins de l’àmbit faller de Valéncia i els pobles de la seua comunitat. L’explicació i relació de lo que contenia la falla de cada barri, anava a quedar reflexada, un any darrere d’atre, i per a sempre, en les pàgines dels llibrets, per a que les generacions que estaven per vindre, gojaren de la possibilitat de conéixer allò que la falla, una vegada convertida en cendra, havia deixat en el recort, passant a ser d’esta forma un autèntic compendi de la nostra història, puix no cal explicar que els fets que en el llibret es resenyaven, i hui en dia es seguixen resenyant, no són una atra cosa que els relats, en clau d’humor, de l’història de cada moment, que es criticava en el monument faller de cada any.
Ad aquella idea inicial de l’ilustre suecà, li varen seguir moltes atres, de manera que en la actualitat quasi totes les comissions editen el seu propi eixemplar, en el que el tema que explica el cadafal pren vida baix la forma satírica del poema festiu, principal exponent del significat del llibret de falla. Si ya el monument és crítica en sí, el llibret que l’explica no podia tancar una atra concepció, per lo que la sorna i chamarrusqueria, tan valencianes abdós, havien de quedar clarament palpables en els versos de l’explicació.
Per eixa causa els poetes festius començaren a proliferar en la Valéncia d’aquelles dates, aumentant sense pausa durant els anys següents, no havent-ho deixat de fer fins als nostres dies, en els que, com després vorem, hi ha un bon número d’ells en actiu, en contra de lo que pareix que s’haja convertit en opinió popular, quan qui aixina pensa no fa una atra cosa que destacar clarament la seua ignorància en l’assunt, puix simplement parla per parlar, perque li ho ha oït ad algú, i sense constatar la realitat del tema, ho amolla i es queda tan tranquil.
Per tot lo anteriorment expost, caldrà preguntar-se “¿Qué és un poeta festiu?”.
I caldrà també, llògicament, respondre d’immediat. I ho va a fer el que açò subscriu, per ser precisament un dels que actualment componen la llista dels que nos dediquem a omplir fulles i més fulles dels numerosíssims llibrets de falla que cada any apareixen durant les dates marceres, quan la festa assalta els carrers, convertint-se en l’ama de tot lo que en ells es troba.
Un poeta festiu és aquella persona que es dedica a realisar versos, això sí, correctament medits i rimats, tal i com manen els cànons, en els que forma l’explicació de la falla que li pertoca explicar. I ho ha de fer de manera que el llector, en llegir el llibret, no tinga cap de problema en arribar l’hora de contemplar el monument. Precisament mai no s’ha pogut decidir quina cosa és millor, si el vore la falla després d’haver llegit el llibret, o viceversa. Això queda a gust de cadascú, encara que la meua opinió particular és que el llibret es pot llegir quan siga, abans o després de vore el monument. puix per a entendre les diferents escenes d’este, ya existixen els cartells explicatius que destaquen en ells, i que dit siga de pas, la majoria estan versats de manera calamitosa, sense guardar ni rima ni mètrica, circumstància esta que no ocorre en el llibret, exceptuant alguns casos -els menys gràcies a Deu-, en els que el poeta autor no té encara massa clar el tema de les ees i oes obertes o tancades, posant-les tal i com li venen en gana. I és una pena, perque este punt deuria de cuidar-se molt més de lo que es fa, per a millorar la purea lliterària d’estes composicions, considerades per molta gent com mancades de calitat, com una espècie de germanes menors de la poesia, quan la realitat és que un llibret de falla té tanta importància lliterària com puga tindre qualsevol atre treball poètic, puix es tracta precisament d’una tasca lliterària poètica en definitiva, i no hi ha més. El fet de que siga poesia festiva no li resta cap de valor. I esta opinió sura en la ment de molta gent, pero qui pensa així no té cap de raó.
De lo dit, cau per son pes que el poeta deu de traure-li el màxim suc a lo que el cadafal representa. I d’ahí venen després els disgusts o les satisfaccions pels premis obtinguts, en el concurs que cada any organisa Lo Rat Penat, principalment, si u creu que ho ha fet de manera molt satírica i graciosa, quan realment, i vist en tranquilitat, d’eixes qualitats no li sobren massa, per no dir que no en tenen gens. Pero això són coses que any darrere d’any venen succeint, i que per temps que passe seguiran del mateix modo. Ya ho diu el refrà: “Mai plou a gust de tots”.
L’història del llibret de falla nos ha donat vàries etapes de bons poetes festius, de les que, baix el meu punt de vista, existixen tres époques clarament destacades, i que a continuació vaig a expondre.
En primer lloc, l’etapa formada des de la creació del primer llibret, fins les darreries de la primera mitat del segle passat, on coparen la fama popular en la Valéncia festiva, poetes de la calitat entre atres de, Maximilià Thous, Esteve Victòria, Andrés Cabrelles, Almela i Vives, a part del ya mencionat Bernat i Baldoví, el seu inventor.
¿Qué significa lo anteriorment expressat, que des de que Bernat i Baldoví iniciara la tasca poètica-festiva, no hi hagué cap de poeta digne de destacar? No, està clar que els hi hagué, pero quan verdaderament esclatà l’afició de les falles per entrar a concursar fon quan Lo Rat Penat realisà la primera convocatòria, i este fet tingué lloc en l’any 1903.
A partir d’este instant, els dalt mencionats, anaren obrint-se el pas en eixe món satíric molt ràpidament, i assentaren càtedra en la matèria. De fet, sempre seran recordats com a verdaders mestres, que en pinzellades d’humor i gran dosis de poesia, seguiren la tasca iniciada per Bernat i Baldoví, i algun d’ells, inclús, millorant-la al pas dels anys. I quede constància ací que este comentari no està guiat per a atacar la valia de l’ilustre autor de “El virgo de Vicenteta”, Deu me lliure de semblant sacrilegi. Lo que passa és que els anys ensenyen molt en totes les facetes de la vida, i en la dels llibrets de falla, també. I els Almela, Thous, Esteve, Cabrelles, etc., saberen engrandir l’obra que aquell fantàstic suecà començà a formar en el seu dia.
La segona de les etapes d’esplendor en els llibrets arribà durant les décades dels cinquanta, xixanta i setanta. En este temps comencen a aparéixer poetes del calibre d’Anfós Ramon, Pere Delmonte, Palao Queralt, Emili Panach “Milo”, Peris Celda Puchades i Emili Camps, entre alguns més. Pero també fa acte de presència un poeta que, per a mi, i pense que per a molts més, ha segut el número u, sense dubte de cap de classe. M’estic referint al mestre Josep Bea Izquierdo, autèntica joya de la lliteratura festiva valenciana. Home chamarrusquer com cap atre, en gran finor i exquisita purea en l’hora de versar, traent-li el màxim suc possible al tema de la falla, i inclús conseguint autèntiques maravelles lliteràries, plenes de gràcia i ingeni, de falles quina temàtica no donava per a molt.
Bea Izquierdo fon i continua sent el número u en este gènero, i pense que resultarà molt difícil desbancar-lo en el futur, puix la seua categoria mereixcudament guanyada és un repte quasi impossible de conseguir igualar. Temps al temps. Ell me donarà o em llevarà la raó. Viure per a vore.
En la década dels setanta apareixen Josep Meliá, Donís Martin, Josep Albert Aymemir i Joan Chenoll. I ho fan en mèrits suficients per a pujar-se’n al carro dels mestres consagrats durant les décades anteriors. La seua valia no admet discussions, i ràpidament comencen a conseguir premis de calitat, alguns d’ells, inclús extraordinaris. Desgraciadament, d’estos últims poetes citats, només queden en actiu els tres últims, puix el meu germà Josep passà a engrossar el planter de poetes que Deu manté al seu costat, en el seu Regne.
De tot lo dit, i per a que el llector ho comprenga millor, afegiré que els que formaren la década dels xixanta, dalt mencionats, foren en la nostra família de poetes els que coneixem baix el calificatiu de “mònstruos sagrats”, o dit d’una atra forma, el Segle d’Or de nostre món festiu particular.
En afegir-se ad eixe món els Donís, Aymemir, Melià i Chenoll, encara pujà més la competència, puix representaren sanc jove i nova, que garantisaven el futur, como així ha resultat.
Hui en dia, i ya entre a parlar de la tercera etapa dels poetes festius, existix un gran número d’ells, que junt als que encara queden dels mònstruos (U a soles, que és Anfós Ramon) i als ya superconsagrats Aymemir, Chenoll i Donís Martin, hi ha que sumar als que la década dels huitanta nos ha dut, entre els que es troben poetes de la calitat de Joan Antoni Alapont, el ya desaparegut llamentablement Josep Navarro, Ferran Gil, Ernest Olmos, i modestament, en el que subscriu, que per ser més jóvens, encara estem en plenitut mental per a seguir en nostra tasca, i que dure.
Als que encara estem competint hi ha que afegir els nous valors que recentment s’han unit al grup dels poetes en actiu, tots ells eixits durant els anys noranta i els que portem del nou segle. Poetes com Manolo Garcia, Emi Beneyto, Noélia Marin, Roser Lacruz, Maria Jesus Coves, Vicent López, Manolo Lagardera, Ricart Folgado, Ampar Cabrera, Juli Navarro, Elena Casa, Ferrando Martínez, Ferran Ramón i Garcia, Paco Picó, Manolo Andrés Zarapico, Imma Ballester, Juanjo Serra, Miquelo Garcia Maldonado, Carles Bori, Dani Esteve, Dani Sànchez Parejo, el també desaparegut Josep Llopis, i algun atre més, que es troba en els seus inicis, i dels que cap esperar, junt a tota la llarga llista citada, molt per al demà del llibret de falla.
Este és el meu punt de vista sobre la relació existent entre les falles i els poetes festius. Una relació que mai no es deurà trencar, sino que pel be de la festa caldrà mantindre per sempre unida, passe lo que passe.
Per a finalisar, només un prec: Lliggau llibrets de falla, lliggau-los, que val la pena. Com ya he reflexat més amunt, són història, la més real i pura història de lo que succeïx al nostre voltant, tant en Valéncia, com en la resta del món. Repetixc; val la pena. Açò vos ho aconsella un dels poetes festius de l’actualitat.
Gràcies per la vostra atenció.
RAFAEL MELIÀ CASTELLÓ
Secretari de Cultura.
