Valéncia brillava…
Valéncia era un màgic i pur paraís,
fins que les enveles a lloms de blasfèmies
i falses idees la varen ferir.
Valéncia vivia…
Vivia la dolça ventura del ser
que sura en els bàlsems de sana justícia,
producte dels mèrits concedits per Deu.
Valéncia era un poble…
Un poble magnífic, reblit de virtuts,
melaça atractiva d’abelles malignes
que sol pretenien ficar-li un embut.
L’embut de malícia,
que amarga batuta naixcuda del mal,
compassos terribles de vil patetisme
en concert de pena solia ofrenar.
Valéncia sofria…
El seu viu aspecte mudà de color,
front els vergonyosos atacs d’ignomínia
de l’enemic aspre mancat de raons.
El cel d’esperança…
Aquell que brillava se va tornar gris,
i els núvols patètics de lluita sens treua
la pau de Valéncia van enterbolir.
El poble es cansava…
La sanc per ses venes rebel se va fer,
i els glatits de ràbia son cor encengueren,
fent-li plantar cara al sacrílec fet.
I el mur que mai fora,
per frut de l’insídia es convertí en mur,
dividint al poble en dos parts opostes,
que al seu cor rebliren de dol, de disgust…
Després d’anys de lluita…
Quan tot presentava l’aspecte més clar,
quan no, Llengua pròpia i insigne Senyera
son lloc just i propi havien alcançat,
renaix la discòrdia
per un greu dictamen que al poble confon,
i allò que alvançàrem en tants anys de lluita,
caldrà recordar-ho i viure al segon.
Que el cel de Valéncia
no deu mostrar aspres senyals, deu ser pur,
igual que ho fon sempre sa història admirable,
que fora del poble son màxim orgull.
Valéncia brillava…
Valéncia era un poble surant en la pau.
Per a que al cau torne el riu que es desborda…
…¡Desperta, Valéncia!… ¡Tens que despertar!
Secretari de Cultura
Rafael Melià i Castelló
