Sobre els anys 80, recent eixits de l’era franquista i motivats principalment per la compra del célebre quadro «Pescadoras Valencianas» de Joaquim Sorolla per part de la Diputació, este hagué de ser instalat en un despaig per part dels tècnics en el camp de la Restauració. Apreciant-se immediatament que les distintes obres d’Art de l’Institució, eren instalades sobre radiadors de calefacció, en llocs de trànsit sense cap protecció, en parets on incidia el sol, i en conseqüència la proliferació dels rajos ultravioleta de manera dilatada, afectava a la película pictòrica, etc. etc., és dir, instalades en espais no aptes per a la conservació de les mateixes. Esperem no ocórrega la mateix i no es visten en quadros.
Per tal motiu, a través de la presentació del corresponent informe, on s’incidia en lo precari de les estàncies, ya que en ningun cas complia en els barems mínims d’humitat i temperatura, que ya en el museu de BBAA motivà la caiguda d’algun Director, estàncies que albergaven obres tan importants com «PescadorasValencianas», el Crit de el Palleter, l’últim dia de Sagunt, de Frc. Domènech, etc. etc. foren traslladades a espais molt més estables i segurs, on les sales complixen un mínim de condicions, com són els propis Museus.
Pero açò pareix ser que ya no els importa als responsables del Patrimoni Valencià, i pareix ser que en el cas de Sorolla encara menys. Nos preguntem: ¿Tal volta l’únic mal que ha fet Sorolla a Valéncia haja segut el nàixer ací?
¿S’imaginen que haguera naixcut en Madrit, Barcelona, Sevilla, Cantàbria, o més al nort, París? Segur que estes coses no li ocorrerien, màxime quan Londres està reconeixent al nostre gran pintor esta semana a través d’una gran antologia.
Sra. Català: Aquell extraordinari proyecte que naixqué del seu departament, d’instalar la Seu o Museu Sorolla junt a tota eixa corrent cridada dels «sorollistes», o inclús per a ser més impactant el Museu, que ell mateix es centrara en un periodo d’esplendor com fon el sigle XIX, on se trobaren, ademés d’ell, el més gran escultor D. José Benlliure i el gran noveliste Vt. Blasco Ibáñez. que junts els tres marcaren un periodo extraordinari en l’història de Valéncia, li avance que la visitarien moltes més persones, i el número de visitants pujaria com la bromera, cosa que seguix preocupant als diferents Museus.
Tal volta deuria el poble valencià aprofitar estes oportunitats. No deixe que estos nefasts visionaris culturals seguixquen destrossant els espais i les persones que formen part de la memòria colectiva d’un Poble: Valéncia.
I vostés, energumens, que distorsionen la nostra història i la nostra cultura, en l’objectiu de destruir-la per a instalar els seus «caprichets» intelectuals grafiters, aquells que tant promocionaren per a destrossar el nostre Centre Històric, gràcies al nostre meninfotisme, se’ls acaba el temps.
Com digué Kafka: «Lo important és transformar la passió en caràcter.»
Ya n’hi ha prou.
S.G. Unió i Germania
Imagen: El grito del Palleter, 1884, Joaquín Sorollla. Diputació de Valéncia.
