Et recorde en molta satisfacció. Les moltíssimes vegades que pujares en el meu coche, ocupant el lloc del costat del conductor… Aquells divertits almorzars que féyem en companyia de tots els teus i meus amics del gremi poètic-festiu… Els desplaçaments, per una o una atra raó, a qualsevol lloc de la nostra província, per a assistir a qualsevol dels actes culturals i patriòtics que es desenrollaven… Per totes estes situacions, et recorde en molta satisfacció, pero també, ¡cóm no!, en moltíssim orgull, puix ningú em podrà negar el fet de que vaig ser el teu chòfer particular moltes vegades. I quan te deixava a la porta de ta casa, en el carrer de Lluís Oliag, número 15, sempre, sempre, em dedicaves esta frase: “Bo, don Rafael, fins a l’atra. Bona nit”.
I este humil “don Rafael” (tenies costum de ficar el don davant del nom dels teus bons amics, això és cert), es dirigia en el coche cap a sa casa, ben prop de la teua, satisfet, una vegada més, de que et sentia i fruïa de tindre’t com a un autèntic amic.
I ad eixe amic, al maravellós Anfós Ramon, al grandíssim poeta valencià que fon i que serà recordat i venerat com pertoca per les pròximes generacions, hi ha una gentola que podria, pero que en canvi, no vol. ¿El qué no vol? Tots ho sabem: Dedicar-li un carrer com pertoca, un carrer en la seua terra natal, a la que tant amà i per la que tant escrigué.
Una postura roïna, pròpia de gent que s’autodescalifica obrant d’eixa manera. O, millor dit, es califica, sí, pero d’una atre modo que està en la ment de tots.
Ara li van a dedicar un carrer a una atra persona que no vullc ni nomenar, quan ad esta, al meu amic, al valencianíssim Anfós, li’l neguen, a pesar de que sé de bona tinta que ell està, com dia en la seua poesia més coneguda, desijant… “Tornar al seu poble, tornar…”
Ixcà siga aixina, bon amic.
El Secretari de Cultura
Rafael Melià i Castelló
