I SEGUIM IGUAL…
Quan les darreries de l’estiu comencen a acariciar-nos, obrint la porta a l’autumne que ya s’acosta com cada any, el món faller torna a caure en el repetit erro en el que es precipita sempiternament, quan convoca, anuncia i alça el teló del seu Concurs de Teatre en Llengua Valenciana, puix en cadascuna d’estes tres facetes comet idèntic pecat: de Llengua Valenciana té ben poc.
És conegut per tots els que amem la nostra llengua vernàcula, que als representants de la secció de Cultura de Junta Central Fallera, aixina com a la majoria dels falleres i fallers que componen els elencs dels quadros artístics encarregats de posar en escena les obres que van a competir en el certamen referit, els importa un pepino la forma en que estiga escrita l’obra a interpretar, puix ells, i com queda demostrat que està vivament de moda en eixe món teatral, en encarregar-li la traducció al programa SALT, ho tenen solucionat. I aixina ix lo que ix.
Quan redacte este artícul, un més dels que ya duc escrits en vàries ocasions, acaba de començar l’edició d’enguany, del present eixercici 2018-2019, i trobem els mateixos erros que venen succeint-se un any darrere d’atre, i que ningú pareix que estiga dispost a posar-li remei. D’ahí el títul en el que encapçale este comentari, perque la veritat, la trista i oixosa realitat, no és una atra que la de que seguim igual.
Hi ha que obrir els ulls com cal per a donar-nos conte de que, a part de molts interessos creats, que els hi ha a manta, existix la gran ignorància o meninfotisme de molta gent, de la que, i me consta, no acceptarien lo que està ocorrent, de conéixer a fondo l’assunt que estic tractant en este artícul.
Pero, lamentablement, els hi ha, i molts. Ignorants, en gran cantitat, pero meninfots, encara molts més. I estos últims potser que tinguen més culpa que els atres de lo que està passant, perque el meninfotisme, per molt valencià que es diga que és, mai no representa ni representarà cap de motiu positiu per a sentir-se orgullós d’haver segut parit en la nostra terra. I hi ha que despertar, sense ningun dubte. Hi ha que obrir els ulls a la realitat, per a lluitar en força i en tot el dret moral que nos assistix, per a que canvie la norma que està abocant a la desaparició completa al nostre idolatrat idioma, que no pot tindre un atre nom que el de Valencià.
En una de les representacions del concurs actual, se donà el cas de que un bon amic, coneixedor de la nostra normativa, la correcta, la de sempre, la que mamàrem en el breçol matern, la que, en una paraula, respon al seu orige baix la definició de Normes de El Puig, com té a honor utilisar la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (no confondre en l’atra), este bon amic, repetixc, havent segut requerit per una de les comissions actuants, traduí l’obra a representar del castellà al valencià. Yo estiguí present en l’interpretació el dia de posar-la en escena. I quina seria la nostra sorpresa (del meu amic el traductor, i la meua), que en el diàlec nos unflaren a ‘aquestes’, ‘aquests’, ‘nosaltres, ‘vosaltres’, ‘altra’, ‘altre’, ‘comiat’, ‘acomiadar-se’, ‘avi’, àvia’, i sobre tot, ‘doncs’. D’estos últims, en repetiren tants i tan a sovint, que més que una obra teatral pareixia que els espectadors estàvem assistint a un volteig general de campanes en la plaça major d’algun poble de la nostra terra, en el dia de la festa grossa. ¡Quina barbaritat! I gràcies a Deu que el meu amic l’havia traduïda al valencià, que si no… Quede açò com a demostració de que, qui fora, directora, actriu, o ves a saber quí dimonis seria, s’havia encarregat de tirar per terra la traducció al correcte valencià, convertint-la en un total eixemple de porqueria ‘normalitzada’ a l’estil que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (¿De quina, per cert?) dicta des de que el senyor Zaplana, manat i dirigit pel sr. Aznar, cometé l’aberració que estem pagant els valencians per al nostre mal, firmant aquell nefast acort junt a Jordi Pujol, que nos va deixar en el el cul a l’aire fins a no sé quàn.
I això és lo que tracte d’expondre en este artícul. Si les falles, que són el millor punt d’arranc per a defendre les nostres senyes d’identitat, fa temps que en lo tocant a la llengua, venen baixant-se els pantalons, com en el concurs de teatre, en els llibrets de falla i en el propi monument es demostra clarament, ¿qué nos quedarà per fer als que intentem defendre la parla que mamàrem de les nostres mares? ¿Fins a quàn seguiran cometent-se semblants atropells idiomàtics baix la tutela i acceptació dels que conformen els departaments festius que deurien defendre de totes-totes el tema que nos perjudica de modo abusiu?
Podran dir-me alguns que obedixen lo que la normativa oficial marca i defén, pero no me val.
Uns atres podran afegir que l’idioma d’un poble sofrix variacions al pas del temps, i que hi ha que admetre-les conforme apleguen, pero això tampoc me val.
I també els hi hauria que em dirien que lo que defenem nosatres respon a un sentiment secessioniste i facha, pero res més llunt de la realitat, perque mos pares, i d’ells, sobre tot, mon pare, quan vivia, no tenia res que vore en el règim existent llavors, i eixes parauletes que hui en dia estan emprenyats en vigorisar en la parla, no existien ni en el semen intelectual dels que hui en dia nos les han impost. Per lo tant, que quede ben clar que este últim punt… ¡TAMPOC ME VAL!
Aixina que no nos queda una atra cosa més que obrir els ulls, amics. Tots els que amem a Valéncia i a la nostra Llengua Valenciana, fem tots els possibles per a que quan més pronte siga, millor, pogam canviar el títul que encapçala este artícul, i digam en tota la satisfacció… ¡YA ERA HORA! ¡AÇÒ SÍ QUE ÉS VALENCIÀ!
Rafael Melià Castelló
Secretari de Cultura
