La nostàlgia nos du a recordar hui un dels llocs que antany es dedicaren a representar obres del teatre valencià (l’autèntic, el del poble). Este era un d’ells, concretament instalat en el carrer del Lliterat Azorin en ple barri de Russafa.
En este cas fon la companyia de Pepin Salvador i Ana Maria Bañuls la que posava en escena una deliciosa programació del nostre teatre, aquell que sembrà la llacor necessària i precisa per a que la collita futura fora esplendorosa.
Hui corren atres vents, i el teatre valencià, el que deuria de continuar la senda d’aquell que hui rememorem, ya no és lo que fon. Sí que és cert que en lo tocant a l’interpretació dels actors ha millorat en molts casos, és de veres, que no ho vaig a negar, pero en lo que li pertoca a la llengua que arriba als oïts de l’espectador, això és farina d’un atre costal. El barceloní “normalitzat” que es gasta dona ganes de bossar.
I des de el nostre partit nos preguntem: ¿Fins quàn anem a seguir aixina? La resposta és ben clara:
¿La coneix algú?
Gràcies, Zaplana… Gràcies, Camps… Vosatres fóreu les mans decisories de la debacle existent. I l’estem pagant tot el poble valencià.
Recordem en llàgrimes als ulls este tros de la Valéncia teatral que, com el seu teatre, està ya a punt del seu R.I.P. Particular.
I volguera equivocar-me.
Secretari de Cultura
Rafael Melià i Castelló
