En temps lluntans. La Tortuga, el Daine , la Rata i la Cucala vivien junts, units per una bona amistat.
Cada matí, mentres el Daine, la Rata i la Cucala anaven a buscar aliments, la Tortuga arribava fins al propenc estany, a on peixcava peixos que servien d’entremés en el dinar.
En fer-se de nit, amigablement reunits en sa casa de rames i fulles, menjaven i charraven amigablement. Fins que un mal dia, el daine, que passejava pel bosc, regressà esglayat dient als seus companyers: “¡Amics, un caçador armat en arc i fleches s’acosta! ¡Salve’s qui puga!”
Va condir el pànic i la Rata anà a amagar-se al seu cau soterràneu; el Daine, entre unes plantes; mentres que la Cucala, en un ràpit vol, anà a situar-se en la copa d’un arbre. Només la pobra Tortuga, incapacitada per a moure’s en rapidea, caigué en poder del caçador, qui la nugpa be en una corda i se la carregà sobre els muscles.
Quan el caçador s’alluntava en el seu botí, els tres amics de la desgraciada criatura eixiren dels seus amagatalls. “Tenim que fer alguna cosa per a salvar-la.- digué el Daine.
Acte seguit, es deixà caure com si estiguera mort, junt a la vora de l’estany, mentres que la Cucala se li posava damunt, com si anara a menjar-se’l.
El caçador, en vore allò, caigué en la trampa: Deixant a la Tortuga en terra, corregué cap a l’estany. Este fon el moment que aprofità la Rata per a rosegar la corda que apresonava a la Tortuga.
Per la seua part, el Daine i la Cucala, en vore acostar-se al caçador, escaparen ràpits, deixant-lo admirat i perplex. I encara ho estigué més quan, renunciant a apoderar-se del Daine, regressà al lloc a on havia deixat a la Tortuga, i no trobà més que les restes de la corda en la que l’havia nugada.
Protestant contra l’astúcia dels animals, el caçador se quedà sense cap de peça, mentres la Rata, el Daine, la Tortuga i la Cucala celebraven alegrement la seua salvació.
Perque, per poderós i fort que u siga, mai vencerà als dèbils que s’agrupen sòlidament.
(Faula)
¿Quí serà el caçador? ¿Quí el Daine, la Tortuga, la Cucala i la Rata? El poble valencià.
Recordeu açò: l’unió fa la força, puix existix una força indomable que tot ho resistix, que sempre emergix, i que venç els obstàculs: és la força creadora que distinguix la condició humana. És la força de l’esperit, del carinyo i l’amor en la defensa dels nostres principis d’identitat com a Poble.
