NI LO D’ABANS NI LO D’ARA… ¡¡PARLEM VALENCIÀ!!
Anem a parlar, amics meus, de lo que dins de mi sura sobre totes les favades, bovades i fantasiades que estan eixint de ments calenturiues i sàbies d’eixos que hui, perque el poble així ho ha decidit, governen, o tracten de fer-ho, al nostre Regne de Valéncia o Comunitat Valenciana, i que m’estan tocant lo que imagineu, d’un temps ad esta banda.
Començaré per declarar que a mi, els meus pares, valencià de la capital ell, i torrentina ella, em van ensenyar des de menut, eixe valencià vernàcul que a mi ningú em podrà canviar, ni molt manco obligar a escriure, perque no és el meu, ¡fotre! A vore (que no veure) si vos entereu d’una fotuda vegada, ¡rebotons!
Des de ben menut deprenguí a dir paraules ben nostres, com puguen ser vore, este, esta, estos, nosatres (encara que, per costum díem mosatros, com en atres llocs diuen natros i alguns mots més), vosatres (lo mateix que en el cas anterior vosatros), atra, seguix, existix, contribuïx, ferix, etc. Etc., etc….
I ara em pregunte: Si la AVL (que encara no s’ha definit ni es definirà sobre de quina llengua es tracta), en una de les seues informacions, indicava que es podria dir perfectament vore, este, esta, etc., etc., ¿per qué collons estos sabis de hui en dia utilisen les corresponents paraules, que no són una atra cosa que aproximacions totals a la llengua que es parla en la part superior del mapa d’Espanya (que encara existix com a tal)? ¿No veeu el joc que duen entre les mans? Yo, amics meus, a l’igual que una immensa majoria, sí que el veig.
¿Sabeu lo que significa l’expressió Llengua Coloquial? Espere que sí. I, dic yo, si els llibrets de falla van dirigits al públic que al llegir-los rep la seua llengua clarament comprensible, per ser la llengua seua, la coloquial, la que sempre s’ha parlat pel poble, ¿per qué voleu canviar-la, per a que s’enteren els de la part superior del mapa, cosa que a mi me manté sense conte, dit de forma fina, perque si no diria que me la sua?
Els poetes actuals hem procurat llevar tots els castellanismes existents per falta d’informació. I ara nos ataquen en eixes atres paraules provinents d’una part del món, de la que serem cosins germans, pero com digué molt be en certa ocasió el gran Pep Bea, no “primos”. No, home, no, ni lo d’abans ni lo d’ara. ¡Som valencians, redacsa! I en açò està dit tot.
Per favor, que recapacite qui té que recapacitar, perque estic segur de que eixos, a l’igual que yo i que molts, tingueren uns pares que els ensenyaren la mateixa llengua que a mi, i no l’atra que nos volen impondre (que no imposar) per a seguir les seues consignes polítiques. ¡Ya està be, tios, ya està be! ¡Despertem d’una vegada, pero en jamai claudiquem!
Secretari de Cultura
Rafael Melià i Castelló
