De l’horta de Valéncia despunta la Barraca,
el símbol més autèntic de tot lo valencià.
I entre el blavenc puríssim d’un cel mancat de taca,
és la figura meua allò que més destaca,
donant-li honor i glòria al fill d’este replà.
Soc la que aporta essències d’històrica hortolana:
la que en costums i ritos sempre ha vixcut feliç;
aquella que creada per moros de ment sana
creixqué i anà estenent-se per terra valenciana,
convertint-me en autèntic i màgic paraís.
Soc rica i enchisera, a tots òbric mos braços,
la porta tinc oberta per a acollir com cal
a aquell que busca eixir-se’n del greu nuc d’atres llaços
i fins a mi s’acosta, encaminant sos passos
de forma molt sincera, de modo natural.
Soc bella i harmoniosa, perfectament hialina,
defensora sens treua de tot lo valencià;
la lluita per Valéncia en mi es veu i endevina,
puix note per mes venes córrer la sanc divina
d’un poble que se prea de ser honrat i sa.
Soc, per tant, la Barraca, símbol i orgull de l´Horta,
i en ma blancor puríssima ofrene l’esplendor
de l’història que em dona valor i em reconforta,
al sentir les essències d’un cor que obri la porta
a que eixa història creixca i aumente el meu honor.
Esclate d’alegria quan pense en el pervindre
i el veig replet d’enchisos que m’òmplin de deler;
i al rebre l’esperança d’allò que té que vindre,
comprenc que tal confiança per sempre dec de tindre
ben viva entre les branques de l’arbre del meu ser.
¡Ací estic yo, Valéncia! ¡Ací me tens, terreta!
Que l’Horta i la Barraca jamai t’han de fallar.
I per més que t’ataquen per l’esquerra o la dreta,
traurem per tu la cara, ¡t’ho diu la Barraqueta!
lo més gran de Valéncia… ¡lo més gran d’este llar!
Secretari de Cultura
Rafael Melià Castelló
