(Retall del ditiram “Si veus l’horta despertar…”)
Fon en l’any mil setcents set
quan en Espanya existia
la Guerra de Successió,
que allargant-se s’estenia
sobre Europa, on importava
qui dels dos bandos vencia.
Eixe interés europeu
va provocar que un mal dia,
aquell vinticinc d’abril,
Valéncia fora la víctima
en la batalla d’Almansa,
on dos eixèrcits en lliça,
l’austraciste i el borbònic,
combateren en la lluita
per a fer-se en el poder
i ser d’Europa la guia.
No cal recordar ací
que en Almansa nos caïa
un cúmul de desventures
i desgràcies que hui en dia
encara sofrix Valéncia,
quan Felip Quint abolia
els nostres Furs, fent-nos caure
en el pou que nos fustiga
pel Decret de Nova Planta
i sa pèrfida malícia.
Pero a pesar d’eixe mal,
Valéncia seguirà sent
el poble que tingué uns Furs
que va complir llealment.
Mai perdrà sa identitat,
per més que ho dicten les lleis
interessades d’uns atres
que només busquen lo d’ells.
Amarga batalla aquella
d’Almansa… Allí es pergué
per la força de les armes
tot, excepte els sentiments.
Uns sentiments valencians
que suren a flor de pell
en este hui que s’aguaita
en el futur que nos ve.
¡Mal recort aquell d’Almansa!
¡Millor que no el recordem!
¡Que mai torne a repetir-se
per be de tota la gent!
*************
Secretari de Cultura
Rafel Melià i Castelló
