Recorde en molta satisfacció els meus temps de l’infantea, quan en les dates que ara estem vivint, és dir, les pasqüeres, en la seua tradicional extensió fins a Sant Vicent Ferrer, existia la costum d’empinar el cacherulo, i el cel valencià s’omplia d’ells, conferint-li una estampa agradable de barreja de colors i de formes, segons les que corresponia a cada aparell que es movia a gust del vent, mantenint-se subjecte pel fil que l’unia a les mans del chiquet, o no tant chiquet, que el manejava des de terra.
Aquella vivència, hui desgraciadament morta, com moltes de les que formaren les netes distraccions dels menuts de la meua época, torna a viure hui en el meu esme, degut a les constants parladuries i mentires que naixen de certs polítics, que en l’hora d’amollar-les, no saben quàn detindre’s.
I és que em recorden el nefast moment en el que el cacherulo feya fil trencat, i deixava al chiquet que l’empinava, completament despagat, a l’igual que hui es queden les gents del poble quan escolten promeses incomplides per aquells que, una volta dalt del carro del poder, venen fent contínuament fil trencat al vol de les ilusions en un futur que es pert en l’immensitat de l’espai del celage, anant a parar només Deu sap a on.
Un fil trencat que es repetix en massa freqüència, llamentablement.
El vicesecretari de Cultura,
Rafael Melià i Castelló
