Fa temps que nostra Horta, antigament famosa
i sempre ben mirada per propis i foranys,
va soportant la càrrega de la fatal i oixosa
presència del pas ràpit i bròfec ple d’enganys
d’eixe Progrés intrèpit que en un somriure tràgic
intenta seduir-la a força de promeses,
que quan el temps transcorre te sents quasi hemorràgic
de ràbia, d’ira, pasme i similars proeses.
I és que la cosa clama venjança sense treua,
front la conducta cega d’aquells que es diuen ser
polítics de Valéncia, i sols són… ¡mare meua!,
uns quants “cantamanyanes” ¡que ens porten de carrer!
Ells fan allò que els manen de dalt; fan lo que els rota
i diuen “Si, bwana”, “Com manen” i “Al moment”,
i no tenen vergonya quan ya ballen la jota,
i no la que se balla per terres de Moixent.
Per Aragó batallen i breguen quant fa falta,
i en canvi a nostra terra, que és d’ells com saps també,
pretenen que s’ofegue, li peguen en la galta
les voltes que es precisen, i això no està gens be.
Per tant, Horta polida, en llant pots desfogar-te,
perque esta gent que aspira pujar al pedestal,
tan sols si el triumfo alcancen hauran de procurar-te
l’oblit, el vil despreci, i inclús un trist final.
Escampa ya ta queixa, i així tot el mon sàpia
allò que certs polítics se duen entre mans.
I que sa negativa se fiquen on els càpia,
i l’Ebre arribe pronte, ¡i prou de tant romanç!
(I ad eixa gent de ments falses i estretes,
¡envia’ls d’una volta a fer punyetes!)
