DISCURS DEL SECRETARI DE CULTURA EN RAFAEL MELIÀ I CASTELLÓ
Mai m’havia interessat com pertoca per la política, pero en l’agost passat me convidaren a formar part del proyecte d’un nou partit, el que hui estem presentant.
I ací estic, després de que em designaren Secretari de Cultura del partit, puix la meua afició a les lletres, en tots els seus diferents camps, m’avalaren per a que la resta de membres de la junta Eixecutiva, ho decidiren.
I, a l’igual que els demés que la formem, estic decidit a treballar en la lluita que nos presenta, des de fa molts anys, eixe mònstruo devorador que ataca a la valencianitat, sense cap de raó ni cap de base que sustente eixe atac, i que tan sols és dirigit per les órdens maquiavèliques que provenen de la gent interessada en absorbir-nos de manera cruel i vergonyosa.
És cert que la nostra terra, la nostra Nació Valenciana, Regne o Comunitat, com vullgau nomenar-ho, té problemes prioritaris que reclamen la seua pronta resolució. Això és cert, pero la Cultura, de la qual forma part indiscutible la nostra amada Llengua Valenciana, també és important. I molt.
VEJAM UNS EIXEMPLES…
Tots sabem que en les escoles hui en dia s’està adoctrinant de manera brutal als nostres menuts, fent-los creure coses que no tenen gens de justificació històrica. Les contínues mentires que suren en l’ambient de les aules aixina ho demostren. Estan preparant una generació al seu gust, generació que en acabant se continuarà en les que li seguixquen, fins que la nostra Llengua es convertixca en un lluntà recort que anirà paulatinament desapareixent. I això no ho devem de consentir.
SENSE ANAR MÉS LLUNT, han conseguit dividir el nostre modo de pensar, fins l’extrem de que les paraules que són purament nostres, i que figuren llegalment reconegudes en la normativa que gastem, és dir, la de la RACV o la de El Puig, conduïxen a molts valencians a creure-les pròpies del barceloní o del català en general. I això no és aixina.
SÍ QUE ÉS DE VERES que algunes d’elles poden prestar-se a la confusió, ya que han segut poc utilisades en el nostre modo de parlar coloquial, com pot ser vegades, fins, llavors, i algunes més, pero això no significa que pertanyen al valencià “normalitzat” de la AVL, sino que són tan nostres com totes les que habitualment pronunciem al parlar en casa. I això és aixina.
ESPAI EN LO QUE ES LLIG… perque en el facebook del partit sol aparéixer algun “Corta i pega” en referència a artículs publicats per atres, que eixos sí que gasten el barceloní. No hi ha que confondre. I de tot açò la culpa la té l’embroll ocasionat per la AVL i la seua normativa. Hi ha que saber lo que se llig. I això és aixina.
ANÈCDOTES SOFRIDES… durant la meua dedicació a utilisar la nostra normativa. Voreu… En un famós lloc comercial, fa anys, es tenia la costum de representar llectures dramatisades dels autors valencians, i en valencià. N’hi havia que utilisava l’atra normativa, pero també utilisàvem la nostra, i no passava res. Fins que un dia, la persona encarregada d’aquella secció cultural nos comunicà que ya no podien seguir fent llectures d’obres en valencià, per a evitar problemes, i que només cabia la possibilitat de fer-les en castellà. Informats degudament, sabérem que en Catalunya, eixa firma comercial sí que permetia les obres en català, puix allí no existia tal problema.
Pero lo més gros de l’assunt és que, al poc de temps, en Valéncia es tornà a permetre la llectura d’obres en lo que ells dien valencià, en l’única diferència de que ya podeu imaginar en qué consistia. Exacte: el valencià admés era el de la AVL. Sense comentaris.
L’ATRA ANÈCDOTA… és més sentida. En el concurs de Teatre que anualment organisa J.C.F. Queden molt poquetes comissions que representen les obres en el nostre valencià. ¿I per qué? Les que no ho fan, i gasten l’atra normativa, elles sabran el perqué. Pero la qüestió és que pareix que els importe un pito la llengua valenciana. Després, es protestaran atres coses, es reclamaran en més o manco vehemència, pero en el cas de la Llengua… Els dona lo mateix. I són les Falles, amics… I això és aixina.
HI HA QUE DESPERTAR… per tant. No podem continuar aixina. I yo vos anuncie que seguiré lluitant per intentar que este mal que nos alcança, i que des del tristament célebre Pacte de Reus, es veja millorat en lo possible, tant en la Llengua, com en lo demés, les tradicions, la dansa, el Cant Valencià, i tot lo que forma part del nostre món cultural.
DISCURS DEL SECRETARI DE CULTURA EN RAFAEL MELIÀ I CASTELLÓ
Mai m’havia interessat com pertoca per la política, pero en l’agost passat me convidaren a formar part del proyecte d’un nou partit, el que hui estem presentant.
I ací estic, després de que em designaren Secretari de Cultura del partit, puix la meua afició a les lletres, en tots els seus diferents camps, m’avalaren per a que la resta de membres de la junta Eixecutiva, ho decidiren.
I, a l’igual que els demés que la formem, estic decidit a treballar en la lluita que nos presenta, des de fa molts anys, eixe mònstruo devorador que ataca a la valencianitat, sense cap de raó ni cap de base que sustente eixe atac, i que tan sols és dirigit per les órdens maquiavèliques que provenen de la gent interessada en absorbir-nos de manera cruel i vergonyosa.
És cert que la nostra terra, la nostra Nació Valenciana, Regne o Comunitat, com vullgau nomenar-ho, té problemes prioritaris que reclamen la seua pronta resolució. Això és cert, pero la Cultura, de la qual forma part indiscutible la nostra amada Llengua Valenciana, també és important. I molt.
VEJAM UNS EIXEMPLES…
Tots sabem que en les escoles hui en dia s’està adoctrinant de manera brutal als nostres menuts, fent-los creure coses que no tenen gens de justificació històrica. Les contínues mentires que suren en l’ambient de les aules aixina ho demostren. Estan preparant una generació al seu gust, generació que en acabant se continuarà en les que li seguixquen, fins que la nostra Llengua es convertixca en un lluntà recort que anirà paulatinament desapareixent. I això no ho devem de consentir.
SENSE ANAR MÉS LLUNT, han conseguit dividir el nostre modo de pensar, fins l’extrem de que les paraules que són purament nostres, i que figuren llegalment reconegudes en la normativa que gastem, és dir, la de la RACV o la de El Puig, conduïxen a molts valencians a creure-les pròpies del barceloní o del català en general. I això no és aixina.
SÍ QUE ÉS DE VERES que algunes d’elles poden prestar-se a la confusió, ya que han segut poc utilisades en el nostre modo de parlar coloquial, com pot ser vegades, fins, llavors, i algunes més, pero això no significa que pertanyen al valencià “normalitzat” de la AVL, sino que són tan nostres com totes les que habitualment pronunciem al parlar en casa. I això és aixina.
ESPAI EN LO QUE ES LLIG… perque en el facebook del partit sol aparéixer algun “Corta i pega” en referència a artículs publicats per atres, que eixos sí que gasten el barceloní. No hi ha que confondre. I de tot açò la culpa la té l’embroll ocasionat per la AVL i la seua normativa. Hi ha que saber lo que se llig. I això és aixina.
ANÈCDOTES SOFRIDES… durant la meua dedicació a utilisar la nostra normativa. Voreu… En un famós lloc comercial, fa anys, es tenia la costum de representar llectures dramatisades dels autors valencians, i en valencià. N’hi havia que utilisava l’atra normativa, pero també utilisàvem la nostra, i no passava res. Fins que un dia, la persona encarregada d’aquella secció cultural nos comunicà que ya no podien seguir fent llectures d’obres en valencià, per a evitar problemes, i que només cabia la possibilitat de fer-les en castellà. Informats degudament, sabérem que en Catalunya, eixa firma comercial sí que permetia les obres en català, puix allí no existia tal problema.
Pero lo més gros de l’assunt és que, al poc de temps, en Valéncia es tornà a permetre la llectura d’obres en lo que ells dien valencià, en l’única diferència de que ya podeu imaginar en qué consistia. Exacte: el valencià admés era el de la AVL. Sense comentaris.
L’ATRA ANÈCDOTA… és més sentida. En el concurs de Teatre que anualment organisa J.C.F. Queden molt poquetes comissions que representen les obres en el nostre valencià. ¿I per qué? Les que no ho fan, i gasten l’atra normativa, elles sabran el perqué. Pero la qüestió és que pareix que els importe un pito la llengua valenciana. Després, es protestaran atres coses, es reclamaran en més o manco vehemència, pero en el cas de la Llengua… Els dona lo mateix. I són les Falles, amics… I això és aixina.
HI HA QUE DESPERTAR… per tant. No podem continuar aixina. I yo vos anuncie que seguiré lluitant per intentar que este mal que nos alcança, i que des del tristament célebre Pacte de Reus, es veja millorat en lo possible, tant en la Llengua, com en lo demés, les tradicions, la dansa, el Cant Valencià, i tot lo que forma part del nostre món cultural.
DISCURS DEL SECRETARI DE CULTURA EN RAFAEL MELIÀ I CASTELLÓ
Mai m’havia interessat com pertoca per la política, pero en l’agost passat me convidaren a formar part del proyecte d’un nou partit, el que hui estem presentant.
I ací estic, després de que em designaren Secretari de Cultura del partit, puix la meua afició a les lletres, en tots els seus diferents camps, m’avalaren per a que la resta de membres de la junta Eixecutiva, ho decidiren.
I, a l’igual que els demés que la formem, estic decidit a treballar en la lluita que nos presenta, des de fa molts anys, eixe mònstruo devorador que ataca a la valencianitat, sense cap de raó ni cap de base que sustente eixe atac, i que tan sols és dirigit per les órdens maquiavèliques que provenen de la gent interessada en absorbir-nos de manera cruel i vergonyosa.
És cert que la nostra terra, la nostra Nació Valenciana, Regne o Comunitat, com vullgau nomenar-ho, té problemes prioritaris que reclamen la seua pronta resolució. Això és cert, pero la Cultura, de la qual forma part indiscutible la nostra amada Llengua Valenciana, també és important. I molt.
VEJAM UNS EIXEMPLES…
Tots sabem que en les escoles hui en dia s’està adoctrinant de manera brutal als nostres menuts, fent-los creure coses que no tenen gens de justificació històrica. Les contínues mentires que suren en l’ambient de les aules aixina ho demostren. Estan preparant una generació al seu gust, generació que en acabant se continuarà en les que li seguixquen, fins que la nostra Llengua es convertixca en un lluntà recort que anirà paulatinament desapareixent. I això no ho devem de consentir.
SENSE ANAR MÉS LLUNT, han conseguit dividir el nostre modo de pensar, fins l’extrem de que les paraules que són purament nostres, i que figuren llegalment reconegudes en la normativa que gastem, és dir, la de la RACV o la de El Puig, conduïxen a molts valencians a creure-les pròpies del barceloní o del català en general. I això no és aixina.
SÍ QUE ÉS DE VERES que algunes d’elles poden prestar-se a la confusió, ya que han segut poc utilisades en el nostre modo de parlar coloquial, com pot ser vegades, fins, llavors, i algunes més, pero això no significa que pertanyen al valencià “normalitzat” de la AVL, sino que són tan nostres com totes les que habitualment pronunciem al parlar en casa. I això és aixina.
ESPAI EN LO QUE ES LLIG… perque en el facebook del partit sol aparéixer algun “Corta i pega” en referència a artículs publicats per atres, que eixos sí que gasten el barceloní. No hi ha que confondre. I de tot açò la culpa la té l’embroll ocasionat per la AVL i la seua normativa. Hi ha que saber lo que se llig. I això és aixina.
ANÈCDOTES SOFRIDES… durant la meua dedicació a utilisar la nostra normativa. Voreu… En un famós lloc comercial, fa anys, es tenia la costum de representar llectures dramatisades dels autors valencians, i en valencià. N’hi havia que utilisava l’atra normativa, pero també utilisàvem la nostra, i no passava res. Fins que un dia, la persona encarregada d’aquella secció cultural nos comunicà que ya no podien seguir fent llectures d’obres en valencià, per a evitar problemes, i que només cabia la possibilitat de fer-les en castellà. Informats degudament, sabérem que en Catalunya, eixa firma comercial sí que permetia les obres en català, puix allí no existia tal problema.
Pero lo més gros de l’assunt és que, al poc de temps, en Valéncia es tornà a permetre la llectura d’obres en lo que ells dien valencià, en l’única diferència de que ya podeu imaginar en qué consistia. Exacte: el valencià admés era el de la AVL. Sense comentaris.
L’ATRA ANÈCDOTA… és més sentida. En el concurs de Teatre que anualment organisa J.C.F. Queden molt poquetes comissions que representen les obres en el nostre valencià. ¿I per qué? Les que no ho fan, i gasten l’atra normativa, elles sabran el perqué. Pero la qüestió és que pareix que els importe un pito la llengua valenciana. Després, es protestaran atres coses, es reclamaran en més o manco vehemència, pero en el cas de la Llengua… Els dona lo mateix. I són les Falles, amics… I això és aixina.
HI HA QUE DESPERTAR… per tant. No podem continuar aixina. I yo vos anuncie que seguiré lluitant per intentar que este mal que nos alcança, i que des del tristament célebre Pacte de Reus, es veja millorat en lo possible, tant en la Llengua, com en lo demés, les tradicions, la dansa, el Cant Valencià, i tot lo que forma part del nostre món cultural.
DISCURS DEL SECRETARI DE CULTURA EN RAFAEL MELIÀ I CASTELLÓ
Mai m’havia interessat com pertoca per la política, pero en l’agost passat me convidaren a formar part del proyecte d’un nou partit, el que hui estem presentant.
I ací estic, després de que em designaren Secretari de Cultura del partit, puix la meua afició a les lletres, en tots els seus diferents camps, m’avalaren per a que la resta de membres de la junta Eixecutiva, ho decidiren.
I, a l’igual que els demés que la formem, estic decidit a treballar en la lluita que nos presenta, des de fa molts anys, eixe mònstruo devorador que ataca a la valencianitat, sense cap de raó ni cap de base que sustente eixe atac, i que tan sols és dirigit per les órdens maquiavèliques que provenen de la gent interessada en absorbir-nos de manera cruel i vergonyosa.
És cert que la nostra terra, la nostra Nació Valenciana, Regne o Comunitat, com vullgau nomenar-ho, té problemes prioritaris que reclamen la seua pronta resolució. Això és cert, pero la Cultura, de la qual forma part indiscutible la nostra amada Llengua Valenciana, també és important. I molt.
VEJAM UNS EIXEMPLES…
Tots sabem que en les escoles hui en dia s’està adoctrinant de manera brutal als nostres menuts, fent-los creure coses que no tenen gens de justificació històrica. Les contínues mentires que suren en l’ambient de les aules aixina ho demostren. Estan preparant una generació al seu gust, generació que en acabant se continuarà en les que li seguixquen, fins que la nostra Llengua es convertixca en un lluntà recort que anirà paulatinament desapareixent. I això no ho devem de consentir.
SENSE ANAR MÉS LLUNT, han conseguit dividir el nostre modo de pensar, fins l’extrem de que les paraules que són purament nostres, i que figuren llegalment reconegudes en la normativa que gastem, és dir, la de la RACV o la de El Puig, conduïxen a molts valencians a creure-les pròpies del barceloní o del català en general. I això no és aixina.
SÍ QUE ÉS DE VERES que algunes d’elles poden prestar-se a la confusió, ya que han segut poc utilisades en el nostre modo de parlar coloquial, com pot ser vegades, fins, llavors, i algunes més, pero això no significa que pertanyen al valencià “normalitzat” de la AVL, sino que són tan nostres com totes les que habitualment pronunciem al parlar en casa. I això és aixina.
ESPAI EN LO QUE ES LLIG… perque en el facebook del partit sol aparéixer algun “Corta i pega” en referència a artículs publicats per atres, que eixos sí que gasten el barceloní. No hi ha que confondre. I de tot açò la culpa la té l’embroll ocasionat per la AVL i la seua normativa. Hi ha que saber lo que se llig. I això és aixina.
ANÈCDOTES SOFRIDES… durant la meua dedicació a utilisar la nostra normativa. Voreu… En un famós lloc comercial, fa anys, es tenia la costum de representar llectures dramatisades dels autors valencians, i en valencià. N’hi havia que utilisava l’atra normativa, pero també utilisàvem la nostra, i no passava res. Fins que un dia, la persona encarregada d’aquella secció cultural nos comunicà que ya no podien seguir fent llectures d’obres en valencià, per a evitar problemes, i que només cabia la possibilitat de fer-les en castellà. Informats degudament, sabérem que en Catalunya, eixa firma comercial sí que permetia les obres en català, puix allí no existia tal problema.
Pero lo més gros de l’assunt és que, al poc de temps, en Valéncia es tornà a permetre la llectura d’obres en lo que ells dien valencià, en l’única diferència de que ya podeu imaginar en qué consistia. Exacte: el valencià admés era el de la AVL. Sense comentaris.
L’ATRA ANÈCDOTA… és més sentida. En el concurs de Teatre que anualment organisa J.C.F. Queden molt poquetes comissions que representen les obres en el nostre valencià. ¿I per qué? Les que no ho fan, i gasten l’atra normativa, elles sabran el perqué. Pero la qüestió és que pareix que els importe un pito la llengua valenciana. Després, es protestaran atres coses, es reclamaran en més o manco vehemència, pero en el cas de la Llengua… Els dona lo mateix. I són les Falles, amics… I això és aixina.
HI HA QUE DESPERTAR… per tant. No podem continuar aixina. I yo vos anuncie que seguiré lluitant per intentar que este mal que nos alcança, i que des del tristament célebre Pacte de Reus, es veja millorat en lo possible, tant en la Llengua, com en lo demés, les tradicions, la dansa, el Cant Valencià, i tot lo que forma part del nostre món cultural.
MOLTES GRÀCIES.
MOLTES GRÀCIES.
MOLTES GRÀCIES.
MOLTES GRÀCIES.
